El
paisatge no és altra que l’erupció del temps a l’espai. La
temporalitat del paisatge és tant momentània –l’instant en què ens impacta un
paisatge– com discursiva. Per
dir-ho millor: els paisatges només existeixen dins, i a través de, la
seva no identitat o de la seva permanent mutació. Voler
aturar un bell paisatge, voler guardar-lo com a tal és una il·lusió i, fins i
tot, una il·lusió perillosa. Només
una societat marcada per una rigidesa extrema i jerarquies perennes ha estat
capaç de crear “espais verds” com a mirall de l’abolició del temps. Afortunadament,
sempre hi haurà alguna cosa més enllà del control total exercit en nom d’un
paisatge ideal o en nom de la Natura, entès com una entitat inalterable.
Yi-Fu
Tuan
Geògraf
i filòsof nord-americà, d’origen xinès
Comentaris